INICI   |   Què és?   |   Qui som?   |   Per a què?   |   Per a qui?   |   On?   |   Com?

castellano   |   english

ESTÀ CANVIANT LA NOSTRA RELACIÓ AMB LA NATURA?

—  Elena Sanfeliu i Victoria Mendizábal
Article elaborat en el marc del Forum Social per l'Educació a Catalunya

L'herència de Descartes

En altres temps l’home vivia a mercè de la natura. La llum del dia condicionava les seves activitats, les estacions de l’any, els seus aliments i el clima determinava els seus habitatges. D’aquesta manera, els fruits de la terra es percebien com a regals dels déus. Posteriorment, amb l’aparició de l’agricultura, la humanitat comença a independitzar-se de la imprevisibilitat del temps tot aprofitant les èpoques de bona collita per acumular aliments i sobreviure al fred o la sequera. L’ús d’aquestes tècniques no només acaba amb la necessitat d’una vida nòmada, sinó que també provoca el primer gran canvi de la relació entre l’home i la natura. El món deixa de ser un lloc insegur on viure i la humanitat comença a percebre que pot controlar l’entorn i que pot utilitzar els recursos naturals al servei de les seves necessitats.

Aquesta idea de control fou reforçada durant els segles XVI i XVII per filòsofs com Bacon o Descartes, que van donar a la raó un valor indiscutible per explicar els fenòmens naturals i la vida humana, sense haver de recórrer a les forces sobrenaturals. Des de Descartes, el paradigma dominant en la nostra manera d’entendre el món a la nostra civilització se sosté en la certesa dels coneixements científics, en que l’home és un observador objectiu d’una naturalesa que pot comprendre i, per tant, predir i controlar.

Així doncs, durant la revolució industrial s’inicia una època de confiança en la capacitat transformadora de l'home i alhora, en la possibilitat d’un progrés sense límits. En aquest context, tenen lloc transformacions socials, polítiques i econòmiques en què la ciència i la tecnologia són els principals motors de canvi. Al llarg del segle SXVII, la ciència va deixant de ser percebuda com a mitjà per adquirir coneixements de la naturalesa, exclusiu de filòsofs o religiosos, i cada cop més lligada a la tècnica comença a formar part de la quotidianitat de la població en general. D'aquesta manera, la voluntat de recerca de la veritat per la veritat mateixa, és reemplaçada per la pràctica d'una ciència útil, que impulsa el domini de la naturalesa per solucionar els problemes del dia a dia.

Apostant pel progrés, amb la ciència i la tecnologia s’han realitzat descobriments que tenen el potencial de resoldre els problemes que afecten la humanitat. Es pot pal·liar malalties, originar mitjans de comunicació i de transport inesperats o crear recursos renovables i inesgotables d’energia, i generar la possibilitat que molts ciutadans tinguin un estàndard de vida que abans estava reservat només a alguns privilegiats. L'èxit d'aquest model de producció de coneixements suposa, al llarg del segle XX, una idea de desenvolupament humà que no coneix límits. Així, la llista que comprèn els grans descobriments del segle s'ha anat expandint vertiginosament.

No obstant això, des de la segona meitat del segle passat s'han produït conseqüències amb les quals no es comptava. L’ús dels resultats de la investigació planteja dilemes que posen en dubte les bondats de la tecnociència actual. Per exemple la modificació genètica de plantes s'enfronta a les crítiques pel que fa a la seguretat dels aliments i la seva desigual distribució, el desenvolupament de les tecnologies de la informació i de la comunicació s'enfronta al respecte a la privacitat, els mitjans de transport i la seva demanda energètica es contraposen a la conservació del medi ambient, etc.

En aquest escenari, és clar que la majoria dels problemes als quals ens enfrontem són d'índole ètica o de valors i, per tant, la ciència o la tecnologia no hi podran donar una resposta definitiva. Que “la ciència sense consciència no és més que la ruïna de l’ànima” ja fa temps que es reclama des d’alguns moviments sorgits a partir dels anys 60. Quina llàstima que les paraules de Rabelais hagin hagut d’esperar cinc-cents anys per cobrar significat. En aquest sentit, si bé el paradigma cartesià ens ha aportat beneficis a una immensa part de la humanitat, són molts els habitants d’aquest planeta que s’estan adonant que la creença que l’home pot dominar la natura és un mite.

L’herència cartesiana ens ha portat a confondre la metàfora de la naturalesa com un rellotge amb la certesa que tot el que ens envolta pot ser entès com una màquina. És evident que aquesta forma d’entendre el món, reforçada amb les lleis formulades per Newton, ha facilitat la percepció que podem controlar i dominar la natura. Durant tres segles, aquest model ha servit perquè entenguéssim els processos de la natura en termes de causalitat mecànica, en base al principi de causa-efecte. Però de la mateixa manera que Newton en el seu temps proposà unes lleis que tingueren un gran impacte en el pensament i desenvolupament de les societats, durant el segle vint diferents persones han establert idees i teories que estan començant a canviar aquesta visió del món. D’una banda Einstein, que amb la teoria de la relativitat planteja que no hi ha un punt de referència absolut ni cap perspectiva preferida que doni autoritat a l’observador. D’altra banda, l’aparició de la teoria de la complexitat durant els anys 80 i 90 ha començat a transformar la nostra visió d’un futur previsible i cert cap a un futur ple d’incerteses.

Amb el desenvolupament d’aquest nou paradigma de la complexitat, la idea lineal que la ciència permet conèixer l’entorn, la tecnologia és l’aplicació del coneixement adquirit i la societat la que gaudeix dels seus fruits, ja no és aplicable. És clar que les ciències experimentals actuals sobresurten per la seva incidència en la vida de les persones, l’economia i la política, fins al punt que s’està generant una alarma creixent perquè s’estan alterant els cicles que proporcionaven sostenibilitat al planeta (Izquierdo, M. 2004). Per tant, el rumb de la humanitat dependrà de les decisions que es prenguin, decisions que hauran de contemplar els conflictes i problemes actuals com un problema global que no es pot solucionar arreglant només algunes parts.

La necessitat d’un projecte d’educació no formal en ciència i tecnologia

Partint de la base que la producció de coneixement científic i tecnològic és un procés social que implica valors i comporta interessos, és clar que aquesta idea lineal de ciència, tecnologia i societat, resulta una interpretació ingènua i poc atenta a les dades de la realitat. Encara que la visió positivista i essencialista de la ciència es conserva en molts àmbits acadèmics a diferents nivells educatius, des dels anys 70 ha començat un procés de canvi de la imatge de la ciència i la tecnologia que avui està desenvolupant-se intensament. Es tracta dels estudis Ciència, Tecnologia i Societat (CTS) que van néixer a partir de nous corrents d’investigació en filosofia i sociologia, i d’un increment en la sensibilitat social i institucional sobre la necessitat d’una regulació pública del canvi cientificotecnològic.

Des d’una perspectiva CTS, la ciència i la tecnologia no són considerades uns processos o activitats autònoms que tenen una lògica interna de desenvolupament, sinó com a processos socials, on els elements no tècnics (valors morals, conviccions religioses, interessos professionals o pressions econòmiques) tenen un paper decisiu en la seva gènesi i consolidació (Barnes, 1985; Latour, 1987). D’altra banda, nombrosos autors reclamen l’atenció sobre les problemàtiques conseqüències ambientals i socials que té l’actual i vertiginós desenvolupament cientificotecnològic, unes conseqüències sobre les quals és necessari reflexionar per proposar línies d’acció (Sanmartín, 1990; Winner, 1986). Les diferents línies d’investigació sobre CTS han ocasionat un impacte tan important en el món acadèmic i institucional que als EUA i als països europeus ha repercutit decisivament en els programes educatius i institucionals (González et al., 1997). Per exemple, el 1994 la LOGSE introdueix una assignatura optativa CTS al batxillerat i alguns continguts CTS com a eix transversal en les ciències de la naturalesa de l’ESO a l’estat Espanyol.

No obstant això, si bé l’educació formal CTS està clarament en desenvolupament, la introducció d’aquesta perspectiva a nivell curricular està tot just començant. D’altra banda, un cop acabada l’educació formal, les percepcions del públic general en relació a la ciència i la tecnologia estan majoritàriament influenciades pels mitjans de comunicació. Així, segons revelen nombrosos estudis, els principals canals d’accés a la informació científica són la televisió, la premsa, la ràdio i Internet, i la notícia és el format més freqüent (Eurobarometer).

Per tant, com que la majoria de las notícies sobre ciència i tecnologia obvien profunditzar sobre el com i el perquè dels descobriments científics. Com a conseqüència, els fets científics es perceben com a veritats universals que no són interpretades en el seu context social i, per tant, el públic general percep la ciència només a accessible als experts i es fa difícil el compromís social en el procés de presa de decisions cientificotècniques.

Però és un fet que al llarg de les últimes dècades la percepció dels aspectes negatius que planteja el desenvolupament de la tecnociència actual ha esdevingut més evident en la societat general, particularment en els sectors més sensibilitzats de la població, com per exemple en els moviments ecologistes, antiglobalització o els grups pacifistes. Com a conseqüència, moltes societats civils reclamen cada vegada més una participació real i efectiva en el procés d'elaboració i de decisió dels plans d'actuació en investigació científica i desenvolupament tecnològic. Un exemple d'aquesta activitat social és la campanya d’objecció a la investigació militar promoguda per la Fundació per la Pau, que han anomenat "Per la Pau: prou investigació militar!". Per tot això, és necessari que s’estableixin nous canals de diàleg entre ciència i societat, a tots els nivells, que facilitin la participació en les decisions on influeix la ciència. Si bé un nombre creixent d’iniciatives que afavoreixen la interacció entre ciència i societat han estat plantejades des de diferents àmbits, encara falten espais on aquest diàleg públic sobre la ciència pugui desenvolupar-se de manera efectiva.

El Projecte Dynamón: una proposta

Precisament fou arran de l’assignatura “Ciència i tecnologia per una cultura de pau” de la UAB, promoguda per membres de la campanya d’objecció militar, que va néixer aquest projecte a finals de l’any 2003, quan ens van proposar donar una classe sobre educació científica. No sorprenentment, després de donar-hi voltes, les idees van començar a prendre forma més com a preguntes que com a respostes. Quins són els objectius d’ensenyar ciència? Quina és la naturalesa de la ciència que ens agradaria ensenyar? Educació científica..., quina? Per què? Amb l’objectiu de discutir amb els estudiants totes aquestes preguntes, vam elaborar unes dinàmiques de grup per encaminar la classe cap al debat desitjat. Gràcies al resultat obtingut d’aquella primera experiència tan inspiradora, els estudiants, i nosaltres mateixes, vam trobar perspectives de la ciència que no havíem percebut abans.

A partir d’aquí, el Projecte Dynamón sorgeix com una iniciativa que té en compte l’educació, la comunicació i la recerca com a mitjans per millorar la participació ciutadana en l’àmbit de la ciència i la tecnologia. Per l’enorme impacte que té en la nostra vida diària, creiem que hi ha una necessitat de crear espais per debatre sobre quins haurien de ser els valors que impulsessin la investigació científica i sobre l’ús que s’hauria de fer dels nous descobriments. Així doncs, treballem perquè la ciència i la tecnologia siguin mitjans per enfortir la justícia social, la pau i la sostenibilitat com a principals valors de la nostra societat.

A través d’activitats que combinen la interacció entre educació, comunicació i recerca, promovem que els participants visquin experiències integrals en què la ciència i la tecnologia puguin ser enteses des d’un punt de vista no només racional sinó també emocional i pràctic. En aquest sentit, considerem que l’educació és una experiència integral en què el coneixement es construeix a partir de formular preguntes, més que aprenent respostes. Opinem que la recerca ha de ser un procés transparent en què tots puguem participar d’una o altra manera. I finalment, considerem que la comunicació científica no consisteix en imposar una idea experta a un grup de profans, sinó que és un procés al qual tots tenim alguna cosa a aportar i una opinió per compartir.

En el marc del moviment Ciència, Tecnologia i Societat, aquest projecte proposa un mètode per situar la ciència en un context social mitjançant activitats participatives basades en dinàmiques de grup que tenen l’objectiu d’explorar les percepcions que tenen diferents públics sobre ciència i tecnologia. Mitjançant aquesta estratègia, intentem que els participants identifiquin les seves opinions i trobin un lloc on intercanviar, revisar i debatre les seves idees sobre temes de ciència i tecnologia. D'aquesta manera, els aspectes més controvertits dels temes científics apareixen per a promoure el debat. A partir d'aquí, desenvolupem estratègies per establir un autèntic diàleg públic, per afavorir el compromís social i per enfortir la relació entre ciència i societat.

Inspirats en la maièutica socràtica, proposem una pregunta inicial com a mètode per abordar qualsevol temàtica. En aquesta primera aproximació, el participant s'enfronta a les seves percepcions i idees preconcebudes sobre la pregunta en qüestió. Després li proposem que explori altres visions de la qüestió, a partir d’estímuls generats per diferents recursos com el cinema, la música, el teatre i altres arts. Finalment, li facilitem diverses respostes possibles i n’hi fem escollir una perquè es posicioni i, en grups, debati amb la resta d’assistents.

Així doncs, durant l’any 2004, ja hem desenvolupat diferents mètodes per generar veritables diàlegs públics i situar la ciència en el seu context social i hem acabat donant forma al projecte Ciència... un fet?. Simultàniament hem creat L’experiment, un projecte que neix de l'anàlisi de les visions de ciència dels participants a les activitats de Ciència... un fet? amb el qual hem abordat una metodologia per fer una diagnosi de les percepcions socials de la ciència i la tecnologia. A més a més, a finals de març traurem el primer butlletí trimestral que hem anomenat Fes-li una ullada. Aquesta iniciativa intenta proporcionar diferents mètodes per comunicar temes de ciència i tecnologia en format escrit. En la majoria de casos, els temes de ciència i tecnologia es tracten en els mitjans de comunicació sense tenir en compte el seu context social, i el que encara és pitjor, generalment se’ns presenten des d’una perspectiva dominant i poc crítica. Fes-li una ullada tindrà un tema central com a fil conductor i tractarà una selecció de temes des de perspectives diverses i a diferents nivells de profunditat d’anàlisi.

Per últim, també s’està gestant Dynamón Ciència i Art, una iniciativa que planteja la recerca d'una connexió diferent entre l'art i la ciència. Explorant la relació històrica entre aquests universos aparentment incompatibles vam optar per la riquesa emocional de les arts per assolir un dels objectius fonamentals del Projecte Dynamón: una visió holística de la ciència. Així doncs, fent ús d’elements artístics, busquem: (1) integrar la ciència i la tecnologia entre els elements de la cultura, (2) aprofundir en la comprensió de conceptes científics a partir de propostes que integrin diferents formes d'aprenentatge (visual, espacial, tàctil,... tant accions físiques com verbals) i (3) afavorir l'exploració creativa dintre d'un context multidisciplinar per desenvolupar la curiositat i el treball en equip a l'hora de pensar en un problema. Aquesta proposta pretén crear punts de trobada entre les diferents arts i les ciències mitjançant activitats diverses: tallers de teatre, concursos de narrativa científica, cicles de cinema científic, exposicions de plàstica o interpretacions musicals de fenòmens científics.

Educar en ciència... Per què?

Evidentment, no hi ha una única resposta a aquesta pregunta. Probablement, al llarg de la història de la humanitat, ensenyar ciències ha tingut objectius diferents i igualment vàlids. L'estudi de les ciències, sens dubte, ha servit per interpretar fenòmens del món i actuar sobre ells relacionant-los entre si mitjançant models i teories. És clar, a més, que aprendre ciències és útil per potenciar la imaginació, la creativitat i el pensament divergent. Abordar temes cientificotecnològics contribueix, també, al desenvolupament d'una visió crítica del món i proporcionar eines que afavoreixen l'argumentació. No obstant això, en el context actual es fa necessari incorporar-hi la noció que la producció del coneixement cientificotecnològic és un procés social que implica valors i alberga interessos. Per tant, creiem que és fonamental orientar-nos cap a una educació científica que inclogui la idea que una participació activa en la presa de decisions cientificotecnològiques és imprescindible.

Afortunadament, la diversitat cultural i social permet la convivència de moltes maneres de ser, fer, pensar i interpretar el món. Però si bé tenim moltes opinions, no ens han educat ni a debatre ni a participar, ni tampoc els grans canals ens estimulen a fer-ho. Cal crear més espais i mecanismes que promoguin l’intercanvi idees, la reflexió i la discussió per generar propostes i projectes de participació compromesos amb les causes actuals i caminar per aconseguir un món cada cop més just, més solidari i més sostenible. Per això, cal promoure els Fòrums Socials, com el que tindrà lloc aquests dies a Catalunya en el camp de l’Educació.

Referències

Barnes B. (1985). Sobre ciencia, Barcelona, Labor, 1987.

European Commission (2001). Europeans, Science and Technology. Eurobarometer 55.2

Fundació per la Pau (2003). Anuari 2001-2002. Per la Pau: Prou investigació militar. Barcelona: Fundació per la Pau.

González, M. I.; Lopez, J. A.; i Lujan, J. L. (1997) Ciencia, Tecnología y Sociedad. Barcelona: Editorial Ariel.

Izquierdo M. (2004) Ensenyar ciències per conèixer la naturalesa del coneixement científic. Revista del Cdlcat . vol: 122, 45-56.

Latour B. (1987). Ciencia en acción, Barcelona, Labor, 1992.

Observatori de la Comunicació Científica i Mèdica (2003). Medicina, Comunicación y Sociedad. Informe Quiral 2002. Barcelona: Rubes Editorial

Sanmartín, J. (1990). Tecnología y futuro humano, Barcelona, Anthropos.

Winner, L. (1986). La ballena y el reactor, Barcelona, Gedisa, 1987