Petites reflexions desoccidentals
Per Clara Garcia
Vandana Shiva, en el seu llibre "Biopiratería, el saqueo de la naturaleza
y el conocimiento", de l'editorial Icaria, aporta un conjunt de reflexions
no occidentals per a l’anàlisi de l’ús de la biotecnologia
amb patents de vida. Una perspectiva fonamental per entendre el significat de
tot plegat més enllà dels nostres interessos immediats.
D’acord amb les teories liberals i de l’ economia de mercat, la terra
i la força de treball es converteixen en mercaderia, en recursos naturals
i humans susceptibles de ser apropiats, comparats i explotats.
L’era globalitzada, amb l’ús de la biotecnologia, pretén
anar encara més enllà quan introdueix al mercat les pròpies
bases de la vida en forma de “recursos genètics” i els acaba
convertint en una nova matèria prima.
La biotecnologia moderna treballa amb la descomposició dels organismes
vius per convertir-los en simples segments genètics per després
poder recompondre’ls amb noves funcions, sovint determinades per les pròpies
necessitats industrials. Aquestes noves tecnologies són radicalment diferents
a les utilitzades per la biotecnologia tradicional.
Com a matèria prima aquest material genètic crea grans expectatives
de negoci, afavorint que les grans empreses del capital transnacional vulguin
assegurar-se’n el control creant monopolis absoluts. Aquest monopoli es
basa en patents de caràcter exclusiu i excloent d’explotació.
A més, en el cas dels éssers vius, els drets de la patent s'estenen
a la descendència de l’organisme.
Tot això estimula una vertiginosa carrera per a desxifrar la composició
genètica dels organismes vius i per acaparar-ne el major numero possible
de patents.
Als EEUU ja s’han concedit multitud de patents sobre plantes, animals i
sobre el material genètic o biològic procedent dels éssers
humans. En alguns casos abasten espècies de plantes senceres, de manera
que també exerceixen un fort control sobre la agroindustria, per exemple.
La investigació en enginyeria genètica és molt cara i especialitzada,
així doncs cada vegada esta dominada per un nombre menor de transnacionals
amb seu als països més rics del món, encapçalats per
EEUU i Japó. En els últims anys els gegants de la indústria
química i farmacèutica han anat absorbent, progressivament, laboratoris
independents de fabricants de llavors, fins a la situació actual, en que
un grapat de consorcis agroquímic-farmacèutics controlen la pràctica
totalitat de la investigació en aquest camp.
La Convenció Europea de patents és més restrictiva però
tot i així els laboratoris aconsegueixen patentar els seus “invents”.
A més a més, el juliol de 1998 la Unió europea va aprovar
una nova directiva sobre invencions tecnològiques que amplia el camp de
les patents també al camp de les plantes, els animals i la matèria
humana,. Aquesta normativa ha sigut recorreguda per diferents països europeus
però no per l’Estat espanyol que pretén incorporar-la sense
ni tan sols un mínim debat.
Paral·lelament, la impossibilitat de molts països de permetre’s
finançar programes de investigació publica afavoreixen que la indústria
acabi sent qui cofinancïi els projectes de les institucions independents,
compartint laboratori amb les universitats i centres oficials de investigació.
De manera que són els interessos de la indústria els que acaben
determinant el destí de les investigacions públiques i la orientació
de la activitat de recerca. Aprofitant-ne els resultats en benefici propi.
Això perfila un panorama força preocupant en el qual una desena
escassa de transnacionals (amb un historial força agressiu ::: Montsanto,
un dels gegants químics, va fer negoci amb el devastador “Agent Taronja”
utllitzat a la guerra del Vietnam) dominen la biotecnologia, i, a través
d’aquesta, la biotecnologia de l’alimentació, de la salut i
en definitiva, del benestar futur del nostre planeta.
A través d’un paral·lelisme històric potser ens serà
més fàcil de reconèixer que és el que s'està
donant, en certa manera, amb aquesta cursa pel descobriment genètic.
Quan els europeus van colonitzar per primera vegada el món no europeu varen
considerar que el seu deure era el de descobrir i conquerir, i posseir. Sembla
que les potències occidentals encara es mouen per aquest impuls colonitzador.
Les colònies s’amplien ara als “espais interiors” i al
codi genètic dels éssers vius, des dels microbis fins a l'ésser
humà.
El 17 de Abril de 1492 la Reina Isabel y el Rei Ferran concediren a Cristòfor
Colon privilegis “descobriment i conquesta”. Un any més tard,
el 14 de Maig de 1493, el Papa Alexandre VI promulgava una “Butlla de donació”
mitjançant la qual atorgava als reis Catòlics totes les illes i
territoris “descoberts o per descobrir (...) que estiguessin ocupats o sota
el domini d' algun rei o príncep cristià al Nadal de 1492”.
La gent i les nacions colonitzades pertanyien al Papa, que és qui feia
donació d'elles. La jurisprudència canònica atorgava als
monarques la possibilitat de governar sobre totes les nacions, sigui quina sigui
la seva religió. El principi d'ocupació per part dels prínceps
cristians pressuposa aquests territoris com a “ociosos” i “salvatges”,
els quals tenen el deure d’incorporar tal i com s'esmenta en les cartes
i patents de l’època.
Cinc cents anys després de Colón, les patents i drets de propietat
intel·lectual (DPI) continuen el mateix projecte colonitzador encara que
des d’una versió secular. Les formes de vida manipulades mitjançant
les noves tecnologies constitueixen els territoris ociosos d’avui. El “deure”
d’incorporar els sistemes no occidentals de coneixement al reduccionisme
de la ciència i de la tecnologia occidental mercantilitzada ha vingut a
substituir el deure d’incorporar els salvatges al món del Crisitianitat.
Els títols territorials concedits pel Papa van constituir els primers títols
de patent. Per a legitimar aquesta apropiació violenta es naturalitza als
pobles indígenes negant el seu caràcter humà i la seva llibertat.
El tractat sobre la propietat de John Locke va legitimar aquest mateix procés
durant el període d' apropiació dels comunals a Europa. La propietat
es crea sostraient recursos de la naturalesa i amalgamant-los amb treball. Només
qui posseeix el capital pot, per dret natural, apropiar-se dels recursos naturals,
un dret que preval per sobre dels drets comunitaris, de manera que, quan els camperols
en reclamen el seu accés són considerats lladres.
Les patents i la enginyeria genètica permeten assolir nous camps d'explotació
on el capital pugui continuar amb el seu procés d'acumulació, aquests
nous espais són a l'interior dels cossos amb vida.
Aquestes nocions eurocèntriques de la propietat son el fonament en que
s'emmarca la actual legislació sobre Drets de Propietat Intel·lectual
del GATT (Tractat General sobre Preus i Tarifes ) i de la OMC (l’Organització
Mundial del Comerç). La presumpció d' existència de “terres
de ningú” s’amplia ara a les llavors i les plantes medicinals.
La presa de recursos dels nadius durant la homeopàtica colonitzadora es
justificava per que aquests no “milloraven” les seves terres. Ara
s’utilitza aquesta mateixa lògica per apropiar-se de al biodiverisitat
i per presentar la enginyeria genètica com una clara eina de millores.
A quin preu? Aquest reduccionisme té clares implicacions ètiques,
socials, epistemològiques i ecològiques, amb un greu desequilibri
entre participació dels beneficis i compensacions i participació
del risc i perills.
La definició del cristianisme com a única religió i de totes
les demés cosmologies com a primitives, té el seu paral·lel
en la definició de la ciència occidental com a la única ciència.
Mentre que tots els altres sistemes de coneixement es consideren primitius i sense
cap dret de pertinença.
La ciència es una expressió de la creativitat humana, tant individual
com col·lectiva. Incloent tot els sistemes de coneixement de les diverses
cultures al llarg de la història.
Els Drets de la Propietat Intel·lectual (DPI) haurien de servir per compensar
i atorgar reconeixement a la creativitat intel·lectual, en canvi, no es
tenen en compte els sistemes de coneixement no occidentals ni el de la pròpia
naturalesa. Actualment constitueix la negació total d'una creativitat que
no es sigui amb fins lucratius. Constitueix la negació del paper innovador
de les cultures tradicionals i de la comunitat científica moderna on la
lliure circulació de les idees es la condició bàsica per
a la creativitat i no la seva antítesi.
Els sistemes de coneixement indígenes son, en la seva majoria ecològics,
mentre que l'actual model fragmentador de la ciència occidental no està
preparat per a copsar la complexitat de les interrelacions que existeixen en la
naturalesa.
El reconeixement d'aquestes diverses tradicions de creativitat es una premissa
essencial per a mantenir vius els diversos sistemes de coneixement. I, en temps
de destrucció ecològica la més mínima font de coneixements
i de percepció ecològica pot convertir-se en una baula vital per
al futur de la humanitat i del planeta.
- - - - - - - - - - - - - - -
Vandana
Shiva
Científica que ha destacat per la seva incansable lluita contra les patents
de vida i per ser la directora de la Research Foundation for Science, Technology
and Ecology, un institut independent dedicat a la investigació de temes
ecològics i socials en estreta col·laboració amb les comunitats
locals.
El 1991 va fundar Navdanya,
un moviment nacional per a protegir la diversitat
i la integritat dels recursos vius, sobretot les llavors autòctones. Altres
títols: “Proteger o expoliar?: Los derechos de propiedad intelectual”
Viu a l’ Índia.
Entrevista a Xavier Sánchez Vallvé
Dijous, 14 d'abril de 2005
Per Mar Carrió Llach
Xavier Vallvé és el responsable
de l’àrea de patents de l’Oficina d’investigació
de la UAB des de fa 2 anys. Després de llicenciar-se en
química i bioquímica, va treballar una temporada
en un laboratori, fent recerca i es va especialitzar en patents.
El Xavier creu que les patents afavoreixen el
desenvolupament i el progrés, ja que permeten que els coneixements
es facin públics al cap d’un temps i que cap empresa
els pugui guardar de forma secreta. També pensa que patentar
és una manera de garantir la recuperació de la inversió
que s’ha fet pel desenvolupament d’aquell coneixement.
“Possiblement, si no existissin les patents, no
hi hauria desenvolupament, ni invenció”,
va afirmar.
1. Què és una patent?
És un títol de propietat industrial
atorgat per l’estat que confereix un dret negatiu sobre
una invenció durant un període de temps limitat.
El dret negatiu consisteix en que et dóna la possiblitat
d’impedir que els altres fagin allò que tu has descrit
a la patent, però no et confereix la possibilitat de fer
res amb aquesta.
2. Què es pot patentar? Quins
requisists s’han de complir per patentar alguna cosa?
Es pot patentar qualsevol invenció tècnica,
ja sigui una entitat física com un producte o un aparell
o bé una activitat, com un procediment o un ús.
Per exemple, els productes poden ser des de compostos fins a dispositius
electrònics i els procediments poden ser des de processos
de fermentació, fins a usos de determinats productes. És
molt freqüent que una patent inclogui les dues coses.
Per què una invenció sigui patentable ha de ser
nova, no pot haver estat descrita enlloc arreu del món,
ha de tenir qualitat inventiva, no pot ser òbvia respecte
el que es coneix, ha de tenir aplicació industrial i no
pot anar en contra de l’ordre públic.
3. Quines coses es consideren que poden
anar en contra de l’ordre públic?
Un exemple podria ser un dispositiu per a fer
bombes. En el cas dels transgènics, hi ha hagut grups de
pressió que s’han interposat a la concessió
de patents, basant-se amb aquest punt, però no en conec
cap que s’hagi rebutjat per aquest motiu.
4. Què ha de fer un investigador
que vol patentar una invenció?
El procediment habitual consisteix a sol.licitar
una patent a l’Oficina
Espanyola de Patents i Marques (OEPM), aquesta l’examina
i mira si cumpleix els requisits, si és així, es
concedeix. Hi ha un període en que terceres persones poden
presentar alegacions. Al cap d’un any i mig, la patent es
publica de forma gratuita. Llavors, tot el que hi ha a la patent
es pot consultar, però no fer-ne ús mentre la patent
està vigent. Una patent es pot mantenir durant 20 anys,
si es paguen les taxes de manteniment.
5. On es pot explotar una patent?
La patent és un titol atorgat per l’estat
amb validesa en aquell estat. S’ha de tenir una patent per
a cada país on es vol explotar, per això es parla
de tenir una família de patents. Si durant el primer any
i mig d’haver sol.licitat la patent, hi ha hagut un interès
comercial, llavors es pot cercar protecció en altres països
mitjançant la sol.licitud internacional PCT. Aquesta via
permet gaudir d’un període addicional de divuit mesos
abans de la fase nacional, que consisiteix a sol.licitar individualment
la patent en cadascun dels països on es vulgui gaudir de
la protecció, procés que comporta una despesa força
elevada. Aquesta última etapa sols s’ha d’afrontar
si hi ha una empresa disposada a fer-se’n càrrec.
Posteriorment, la sol.licitud de patent es concedirà o
no a cadascun dels països on s’ha sol.licitat.
6. Qui pot ser titular d’una patent?
El titular de la patent és aquell que
presenta la sol.licitud. A la universitat, el propietari de la
patent és la universitat, però si s’explota,
part dels beneficis van per la universitat i part per l’investigador.
En una empresa, l’empresa és propietaria de la patent
i, en general, el grup de recerca que han fet la invenció,
no reben cap recompensa.
7. Quins són els tipus de patents
més habituals a la UAB?
Enginyeria electrónica, veterinaria, química.
La majoria de les patents contenen els productes i processos.
8. Es poden patentar les següents
coses?
Un gen
Sí, sempre i quan se’n conegui la seva funció.
Una proteína
Sí, es pot patentar des de la descripció d’una
proteína que no es coneixia, fins a una que s’ha
aconseguit aïllar o bé una proteína ja coneguda
a la que se li troba una utilitat.
Un microorganisme
Sí, es poden patentar noves soques o utilitats per a soques
ja conegudes.
Una planta
No, sols si està modificada genèticament.
Un animal
Igual que les plantes, sols si es tracta d’animals transgènics.
9. Teniu alguns criteris de selecció
de les patents a les que els hi doneu suport?
Les patents són eines comercials i per
tant mirem que tinguin una aplicació al mercat, un interés
per a les empreses.
10. Es fa alguna cosa per fomentar que
els investigadors de la UAB presentin patents? Quina és
la principal motivació dels investigadors per a patentar?
Es fa formació i sensibilització
pels investigadors, també tenim la web per fer difusió
i obtenen un retorn econòmic amb la idea de que sigui una
motivació per patentar. Tot i així, els beneficis
econòmics que obtenen no són masses i per tant crec
que la principal motivació dels investigadors és
veure com la recerca que han fet s’acaba traduint en un
producte que surt al mercat.
11. Quins han estat els canvis de legislació
més importants en els darrers anys?
Actualment s’està discutint molt
el tema dels softwares, en el parlament europeu. Fa uns anys,
també es va discutir molt el tema de les invencions biotecnològiques
i va ser quan es va decidir que els animals i les plantes no es
podien patentar.
12. Hi ha diferències de legislació
sobre patents en els diferents països?
Cada país té la seva propia legislació,
però hi ha un conveni de patents europeu i la legislació
de molts països europeus està basada en aquest.
La diferència més important està
entre Europa i Estats Units, a Europa la persona que té
els drets de la patent és la que la sol.licita, mentre
que a EEUU són per la persona que primer ho ha inventat,
així doncs si es pot demostrar que una persona ho ha inventat
abans de que algu altre hagi presentat la sol.licitud, el primer
inventor passa a ser el propietari de la patent.
13. Em podries dir el número aproximat
de patents que es fan al món a l’any i quina distribució
tenen?
L’any 2002 es van sol.licitar 1286522 patents
a tot el món, de les quals un 37% es van fer a Japó,
un 22% als Estats Units, un 21% a estats europeus i un 19% a altres
països.
14. Qui s’encarrega de fer la legislació
sobre patents? Hi ha algun comitè científic i/o
ètic involucrat?
La legislació és molt senzilla
i clara, però per algunes aplicacions específiques,
en les que hi ha hagut una forta pressió social, com ara
en el cas de les invencions biotecnològiques o dels transgènics,
s’ha demanat consultes a científics,. De totes maneres,
una patent no permet fer res, depèn de les regulacions
del país.
15. Creus que el sistema de patents va
en contra de la llibertat del coneixement i de l’avenç
de la ciència?
No, al contrari, personalment crec que afavoreix
el desenvolupament i el progrés. Al cap d’un any
de sol.licitar una patent, aquesta es publica, per tant afavoreix
que una empresa no guardi de forma secreta els coneixements, es
facin públics i altres persones ho puguin veure i a partir
d’aquí puguin començar noves línies
de recerca. De la mateixa manera dóna exclusivitat i seguretat
de poder recuperar la inversió que s’ha fet pel desenvolupament
d’aquesta tecnologia. D’aquesta manera, les empreses
tenen la seguretat que si un producte arriba al mercat, tindran
un període d’exclusivitat per vendre’l i podran
recuperar la inversió. Possiblement, si no existissin les
patents, no hi hauria desenvolupament, ni invenció.
16. No creus que això afavoreix
la recerca aplicada i deixa de banda a la recerca bàsica?
Les patents per si mateixes no afavoreixen res,
són els que financien la recerca i això està
en mans del govern. El benefici que s’obté de les
patents és prou baix perquè no sigui la font de
financiació principal de les línies de recerca.
A més, l’investigador que fa recerca bàsica
hauria de ser el que té més avantatges, ja que si
esperés una mica en fer públics els seus resultats
i acabés de progressar una mica més per trobar-li
l’aplicació, podria patentar-ho.
17. Quines coses canviaries del sistema
de patents?
Que fossin més econòmiques per
poder-ne fer moltes mes, tot i que potser llavors es patentaria
qualsevol cosa…
18. Podries dir doncs que ara com ara
estem patentant la vida?
No, jo diria que estem patentants fragments de
la vida que poden tenir una utilitat industrial.
19. Però un microorganisme és
un ésser viu i m’has dit que es pot patentar?
…bé, sí, és cert…
Dos visiones sobre los desafíos éticos que plantea la investigación genética
La perspectiva europea frente al panorama latinoamericano
Por Victoria Mendizábal
Al cabo de unos pocos minutos de reflexión,
cualquiera de nosotros podría establecer y enumarar muchas
diferencias entre Latinoamerica y Europa. Sin embargo, pasado
el primer contacto con el problema, habría una diferencia
fundamental que no podría escapársele a ninguno.
Mientras Latinoamérica es la clara consecuencia de la colonización
europea, lo que hoy llamamos Europa es el resultado de un largo
proceso de concensos y participación entre los pueblos
que la componen.
Por lo tanto, no llama la atención que
dos exponentes de la intelectualidad de una y otra región
observen el mismo fenómeno desde dos perspectivas que ilustran
muy bien esta diferencia de base. Son Jordi Camí, el director
del Parque de Investigación Biomédica de Barcelona
y Silvia Ribero, activista e investigadora de la agrupación
ETC (Erosion, Technology and Concentration), los autores de los
dos textos escogidos para mostrar cómo los desafíos
éticos que plantea el Proyecto Genoma Humano pueden ser
interpretados de maneras muy distintas dependiendo del lugar del
mundo desde donde se observen.
Tal vez es consecuencia de esta diferencia básica
que, mientras Jordi Camí ve el peligro en que los vendedores
de “espejitos de colores” tienten al primer mundo
con un desarrollo de fármacos a medida, Silvia Ribeiro
denuncia cómo los más desprotegidos temen que irrumpan
dentro de sus cuerpos para extraerles un conocimiento milenario
que les pertenece. Los miedos son distintos. Aunque, en el fondo,
no dejan de ser miedos.
Sin embargo, las soluciones que ellos mismos
proponen parecen venir de diferentes lugares. Mientras Camí
habla de debate y participación, de educación y
democracia; los latinoamericanos parecen más interesados
en desarrollar estrategias para no dejarse avasallar por quienes
en nombre de la democracia y el progreso les quitan hasta la intimidad.
También por esta diferencia de perspectiva, es que el señor
Camí considera que la visión de control estilo “Gran
hermano” es pura ficción. Porque tal vez, para los
que nacieron en el hemisferio norte del planeta, este no sea un
peligro real. Pero, esto no quiere decir que para una gran mayoria
de la humanidad este peligro no sea el pan de cada dia.
¿Cuáles son los desafíos
éticos en uno y en otro lado del planeta? Seguramente,
en algo coinciden. Y es en controlar quien tendrá acceso
a esta información genética. En este punto, también
las herramientas parecen igualmente mal distribuidas. Al menos,
en islandia, como dice Camí, el 90% de los ciudadanos apoyaba
el proyecto en un comienzo. Nunca está de más decir
que este no es el caso entre las poblaciones indígenas.
Ni creo que haya sido lo mismo para Moore, que al menos tuvo la
oportunidad de llevar su caso a los tribunales, aunque resultara
igual de perdedor.
Ahora es tu turno. Saca tus propias conclusiones...
- - - - - - - - - - - - - - -
Nuevos desafíos éticos
tras el anuncio del genoma humano
Por
Jordi Camí, Quark 18, Enero-julio de 2000.
En el marco del anuncio de la secuenciación
del genoma humano que se disputaron el consorcio público
HUGO y la empresa privada Celera, el autor reflexiona sobre los
desafíos éticos que este descubrimiento planteará
en el futuro. Para Jordi Camí, director del flamante Parque
de Investigación Biomédica de Barcelona (PRBB),
este hito en la historia de la humanidad nos obliga a seguir distinguiendo
entre expectativas (positivas y negativas) y meros ejercicios
de ficción. Mientras advierte sobre los aprovechados de
siempre que intentarán vender supuestos tratamientos “personalizados”
consistentes en nada relevante, se muestra optimista ante una
sociedad cada vez más instruida, que desea estar más
y mejor informada y pide la voz para participar, precisamente,
en los usos y aplicaciones de todo nuevo conocimiento.
La biopiratería humana como espectáculo
Por
Silvia Ribeiro (Alai-amlatina)
Luego del anuncio del Instituto Nacional de Medicina Genómica
(Inmegen) de que comenzará el muestreo de la poblacion
de Yucatán para elaborar el mapa genómico de los
mexicanos, la autora de este artículo reflexiona sobre
los fines de esta caza de genes humanos que desde hace un par
de décadas vienen realizando muchos investigadores de paises
del norte. Según expresa Ribeiro, con la excusa de ser
proyectos altruistas para atender los problemas de salud de grupos
indígenas, sólo esperan encontrar nuevos medicamentos
best-seller y monopolizarlos por medio de patentes. Mientras los
líderes de estos proyectos argumentan que no patentarán
los genes que consigan y que todo estará en Internet, a
disposición del público; la autora se pregunta:
Pero, ¿de qué público? Y se responde: “El
“público” altamente privado de quienes tengan
las tecnologías (todas patentadas) y los recursos para
usarlas”.
