Es pot patentar la vida?
Per víctor bonetarbolí
No ho sé. Prova-ho. En aquest cas el nom
no fa la cosa. Fa nosa. Quan ja crèiem que la part de fora
d’un home era el nas el cognom el cabell i la prosa ara
resulta que hi ha una pell més fonda més potent i enganyadora
que es diu genoma (sota la màscara de sobre hi ha la màscara
de sota, perquè s’entengui).
Prô s’intueix que a cada vida li corresponen
moltes morts i que a l’inrevés també és cert. I als somnis,
depertars dubtosos. I les parets potser no parlen prô és
que mai ningú no ha provat d’escoltar-les (no ens agrada
passejar l’enteniment per la vora de l’espadat ni per la
vora de les casualitats...Ah! aquestes coses!)
Un exemple: si parles amb una fotografia
(i et sembla que et contesta) perquè no parles amb una pedra?
o dit d’una altra manera:
Cada casa té una porta del darrera amagada
per l’heura i custodiada per un gat negre. Que et somriu,
creua-la, ell ho ha fet. Però tu només parles amb el retrat,
fins i tot hi somnies. El gat et guia per l’espessor en
què els noms i les coses es deslliguen i així és més fàcil
de dir el que no li deies en el que alguns anomenen vida.
I quan ressuscites et sents bé (amargament). Llavors va
la pedra i et ve – sàvia ella que un dia fou al centre i
al següent en un temple i l’endemà va ‘nar a petar al cap
d’un potentat. El què deia, ve una pedra i et gesticula
i tu com a molt penses que és bonica i penses a posar-la
en un lloc “especial” com ara la capseta que te varen regalar
en l’aniversari del teu primer naufragi. I creus que ja
està. Al racó.
Prô aquí la història no s’acaba hi ha un
punt de trobada entre tots quatre (ell, el gat, la pedra
i tu).
Prems les parpelles amb força, ho has endevinat,
aquella porta! El poema que l’obre te’l donen les pedretes
que et tornen de la vora del riu on una nit d’estiu us vàreu
rebregar.
Ara ves al notari, a veure que et diu (no
t’ho donaré tot mastegat, no t’ho pensis).
